Pregària sobre la vocació personal
Universitaris Loiola
1 Rebent un nom
-
Quan Abram tenia noranta-nou anys se li aparegué el Senyor i li digué: «Jo sóc el Déu totpoderós. Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible.
Faré una aliança entre jo i tu, i serà nombrosíssima la teva descendència.»
Abram es va prosternar amb el front a terra, i Déu li digué:
«Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d'una multitud de pobles.
Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d'una multitud de pobles.
- Després, Déu digué a Abraham: «A la teva esposa, no li diràs més Sarai, sinó Sara.
Jo la beneiré i d'ella et donaré un fill. La beneiré, i serà mare de pobles i de reis.»
Abraham es va prosternar amb el front a terra i es posà a riure tot pensant dintre seu: «¿Encara pot tenir un fill, un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?»
I va dir a Déu: «Ja estaré content que visqui Ismael.»
Déu li replicà: «Sara, la teva esposa, et donarà un fill, i li posaràs el nom d'Isaac. Amb ell i amb la seva descendència mantindré per sempre la meva aliança. (Gn 17,5.15)
- El faraó manà a tot el seu poble: «Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes.» Un home de la família de Leví es va casar amb una dona de la mateixa família.
La dona va tenir un fill. Veient que l'infant era bonic, el va amagar durant tres mesos.
Quan ja no el va poder amagar més temps, prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi l'infant i la deixà entre els joncs a la vora del Nil.
La germana del nen vigilava de lluny estant per veure què li passaria.
La filla del faraó va baixar a banyar-se al Nil, mentre les seves serventes es passejaven per la vora del riu. Ella veié la cistella enmig dels joncs i manà que una de les serventes anés a agafar-la.
La va obrir i veié un nen que plorava. Se'n va compadir i digué: «És un infant hebreu.»
Quan el nen va ser gran, li posà el nom de Moisès, perquè va dir: «L'he tret de l'aigua.» (Ex 2,10)
- Anna, plena d'amarguesa i plorant desconsoladament, pregà al Senyor i li va fer una prometença: «Senyor de l'univers, si et dignes mirar la meva aflicció i et recordes de la teva serventa, si no t'oblides de la teva serventa i em dónes un fill, te l'oferiré, Senyor, per tota la vida, i, com a senyal, no li tallaran mai els cabells.» Passats uns quants dies, Anna es va trobar que esperava un fill. Va donar a llum i posà al seu fill el nom de Samuel, tot dient-se: «L'havia demanat al Senyor.» (1Sam 1,20)
- Però l'àngel li digué: «No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan (que vol dir Déu és favorable).
En tindràs una gran joia, i molts s'alegraran del seu naixement.
Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques i quedarà ple de l'Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. (Lc 1,13)
- «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant.
Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.»
Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta:
La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir «Déu amb nosaltres». (Mt 1,21)
- En designà dotze, als quals donà el nom d'apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis.
Els dotze que va designar són aquests: Simó, a qui donà el nom de Pere;
Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, germà de Jaume, als quals donà el nom de Boanerges, que vol dir «fills del tro»... (Mc 3,16)
2 El meu nom del Crist
Hace varios años, un jesuita de edad madura, que ya murió, vino a verme. Era un buen amigo, así que empezó a hablar espontáneamente acerca de su vida personal. compartió conmigo que hacía muchos años que no rezaba: aun cuando iba a la oración --muy raramente, dijo-- en realidad no oraba. Sólo estaba presente con el cuerpo, materialmente.
Así, muy casualmente, le dije: `No has estado orando desde hace mucho, mucho tiempo. Dime: alguna vez en tu vida ¿te has sentido espontáneamente cerca de Dios no porque fueras a través de un proceso razonado, sino espontáneamente, has sentido alguna vez tu corazón levantado y tú mismo en contacto con Dios, en unión con Dios?' apenas había yo terminado de enmarcar mi pregunta cuando él dijo: `Desde luego, cuando yo miro a mi vida pasada y veo cuán bueno Dios ha sido conmigo, inmediatamente me siento cerca de Dios, en contacto con Dios, unido a Él.' Viendo que se había animado, que estaba hablando con un sentimiento profundo, un brillo en sus ojos, le interrumpí: `la bondad de Dios parece tener mucho significado para tí. ¿Nunca has orado sobre la bondad de Dios?' `Nunca', contestó y, sorprendido por mi pregunta, tomó la defensiva y declamó agresivamente: `Además, ¿cuánto tiempo piensas que puedo rezar sobre la bondad de Dios?', dándome a entender que se cansaría de ello. Yo le había escuchado muy cuidadosamente y entonces le dije con mucha paz: `acabas de decirme que nunca lo habías probado; ¿qué tal si lo pruebas antes de afirmar que te cansarás?' `Bien, justo', dijo, y con esto salió de mi cuarto.
Unas tres semanas después, entró como un trueno en mi cuarto diciendo a borbotones su gran descubrimiento: `Sabes, Herbie, yo siempre puedo rezar sobre la bondad de Dios, orar siempre sobre la bondad de Dios'. Tengo que hacer una confesión sincera: supongo que me había fastidiado un tanto su defensa agresiva hacía tres semanas y con mucho cinismo dije: `bueno, sólo han pasado tres semanas; a lo mejor, si lo pruebas un poco más, te cansarás de ello'. Muy visiblemente delante de mí, este jesuita que había alardeado con tanto entusiasmo su descubrimento de que siempre podía orar sobre la bondad de Dios, de repente se desinfló y se escurrió fuera de mi cuarto. En un abrir y cerrar de ojos, desperté a todo lo que había pasado, y me dije a mí mismo: ``Dios mío, lo he perdido por mi sabio cinismo'. Pero si yo no fui bueno ese día, Dios es bueno.
Contra todas mis esperanzas, este jesuita de edad madura sí volvió no tres semanas más tarde, sino bien cuatro meses y medio más tarde. Esta vez no entró en mi cuarto como un trueno: casi entró a puntillas y dijo enfáticamente en un callado cuchicheo: `pero de veras, Herbie, siempre puedo orar sobre la bondad de Dios'. Afortunadamente, para ahora yo había aprendido mi lección y en seguida le invité: `siéntese, Padre, por favor'. Y empezó a compartir con profundidad entrañable todo lo que la bondad de Dios había llegado a significar para él: no solamente el secreto de su oración, sino también el secreto de su apostolado, con sus relaciones dentro y fuera de su comunidad jesuita, hasta su relajo y recreo. Cuando terminó su compartir, yo estaba tan profundamente impresionado, que dije muy espontáneamente: `mi querido amigo, has discernido tu Vocación Personal: la bondad de Dios'.
El secreto del apostolado, de sus relaciones, de su relajo y recreo, de aquel jesuita era también `la bondad de Dios', porque en todo ello, como él dijo, `él no tenía nada que hacer sino ser `el buen Dios' para los demás. La `bondad de Dios' de tal manera llenó su corazón y todo su ser que él sentía como el único reto de su vida, que tenía que ser el canal de la bondad de Dios para los demás tanto en su apostolado, en sus relaciones, su recreo y su relajo. Su `vocación personal', la bondad de Dios, había llegado a ser para él el secreto de unidad e integración en el fondo de toda su vida.
(Herbert Alphonso en ``Psicología y E.E. Vol II col. Manresa 6)
``Qui tingui orelles, que escolti què diu l'Esperit a les esglésies. Als qui surtin vencedors, els donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora dels qui el reben." (Ap 2,17)
Quin és el meu nom?
Quin és el nom de Déu, de Jesús, que vaig descobrint?
2.1 *
Per seguir pregant...
Per amor de Sió no vull callar,
no vull reposar per Jerusalem
fins que el benestar no hi esclati com la llum,
fins que no s'abrandi el seu triomf com una torxa.
Els pobles veuran el teu benestar,
tots els reis contemplaran la teva glòria.
Et donaran un nom nou que el Senyor mateix designarà.
Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor,
una diadema reial a les mans del teu Déu.
No et diran més «Abandonada»
ni anomenaran el teu país «Desolació».
A tu et diran «Me l'estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra. (Is 61,1-5)
3 *
La vocació personal
(De X. Melloni, quadern EIDES, 2001)
La vocació personal revela "el meu lloc en el món". Només es pot percebre amb els "ulls del cor" (Ef 1,18). Està feta d'unicitat i comunió, és a dir, es sosté en la paradoxa que hi ha un camí únic per a cadascú, però, alhora, que som U amb Déu (Jn 17,21). És a dir, la meva especificitat no em separa dels altres, sinó que precisament és la que em fa entrar en comunió amb ells.
La vocació personal està arrelada a un nom, al nom íntim i últim de cadascú. Aquest nom encara no el coneixem: "Als qui surtin vencedors, els donaré el mannà amagat i una pedreta blanca amb un nom nou inscrit que ningú no coneix, fora dels qui el reben" (Ap 2,17). En les cultures primitives i a la Bíblia, el nom té cabdal importància. Designa la identitat de la persona. A una nova identitat li correspon un nom nou: així Ab-ram ("pare excels") es transforma en Abraham ("pare de multituds", Ab-rab-hamon); Jacob, després de lluitar amb l'àngel, és anomenat Israel ("Força de Déu"); Moisès ("el qui ha estat tret") porta el nom dels seus orígens i de la seva missió (serà ell qui traurà el seu poble de l'esclavitud); Joan ("el qui ha obtingut el favor de Déu"); Jesús ("És Déu qui salva": "l´anomenaràs Jesús, perquè salvarà el seu poble" (Mt 1,21)). També Jesús canvia els noms dels seus: Simó esdevé "Pedra"; Joan i Jaume, "Fills del tro". Més endavant, Saule es canviarà per "Paulus", "petit"; Íñigo de Loiola es dirà "Ignasi", d´"ignus", "foc", etc.
La vocació personal concentra les nostres energies psíquiques i espirituals en una sola direcció. Notem que quan realitzem la nostra vocació personal, ens cansem, però no ens desgastem; estem disponibles, però sense dispersar-nos; dit altrament, percebem que el nostre fer no desgavella el nostre ésser, sinó que l'expressa. La vocació personal rau més enllà de les tasques concretes; més enllà de les missions rebudes; és més aviat el fil conductor que les unifica totes. La vocació personal és més íntima que la vocació a la vida religiosa o a la vida laical; és més aviat l'ànima que anima tota altra vocació ulterior des del més íntim de si mateixa; és la font de tot acte, de tot gest, de tota paraula personal.
Pot clarificar el que volem dir posar-ne algún exemple: la vocació personal de Jesús va ser transmetre als altres la seva experiència d'Abbà, la qual creava en ell un impuls irresistible de fraternitat; la vocació personal de Francesc d´Assís va ser expressar la tendresa universal; la de Joan XXIII, la bondat i la simplicitat (si hagués volgut aparentar una altra cosa essent Papa, hagués estat un fracàs; el seu secret va ser precisament que es va comportar tal com ell era, tal com sentia que havia de ser, fos qui fos, estigués amb qui estigués; la vocació de l'Elisabeth Kübbler-Ross, viure tant apassionadament la vida, que li va ser donat d'acompanyar moltes persones vers l'Altra Vida.
La vocació personal topa amb dues temptacions contràries:
— a. D'una banda, la fugida, és a dir, no voler assumir o acceptar el que hom sent com el més íntim i específic de si mateix. Ens podem passar anys fugint de la nostra crida més pregona, la qual cosa ens deixa dispersos, febles i amb un neguit intern, que és la forma que té el nostre cor d'avisar-nos.
— b. A l'extrem oposat, es pot donar l' apropiació, és a dir, el sentir-me "diferent" a causa d'aquesta vocació i posar-me a la defensiva, la qual cosa esdevé font d'autocentrament i de pèrdua de disponibilitat. La veritable vocació personal, en canvi, està arrelada en la innocència, és a dir, en la confiança que és Déu qui té cura d'ella, sabent, però, que les promeses de Déu no sempre coincideixen amb les nostres expectatives.
Els indicis per discernir la vocació personal són senzills i propers: cal observar les pròpies qualitats, la inclinació espontània, la pròpia història personal, la ressonància que determinats passatges de la Paraula de Déu, i altres esdeveniments, deixen en mi. També és un indici allò que els altres vénen a buscar en mi. Tot això són pistes que giren en torn del nostre nucli fonamental.
Altrament dit, la vocació personal introdueix en un doble moviment d'"enstasi" (interioritat) i d'"èxtasi" (missió), que esdevé el lloc d´unificació de tota la nostra persona, el camí concret per on arribar a l´Oceà. Una identitat, doncs, que es desplega en la història, en la història de cadascú i del món, és a dir, vers els altres i amb els altres.
Si la vocació personal és la forma històrico-personal per la qual Déu es revela al món a través de cadascú, la pregària constant és l'aliment que la sosté.
This document was translated from LATEX by
HEVEA.